Table of Contents Table of Contents
Previous Page  41 / 44 Next Page
Information
Show Menu
Previous Page 41 / 44 Next Page
Page Background

41

AIQS

News

70

Així són

Así son

The way they are

“A la vida no s’ha de parar mai. No he conegut mai

l’avorriment i no entenc la gent que no sap comomplir

el temps lliure”

Des que, amb deu anys, va trepitjar per primera vegada Colera, un poble de la Costa Brava, Adolf

Almató Barbany es va convertir en un amant incondicional del mar. Per això, d’ençà que es va

jubilar el podem trobar, dia sí, dia també, al Club Natació Barcelona, on aprofita per relaxar-se

davant del mar i per practicar natació; a vegades, a la piscina salada, i d’altres, fins i tot els mesos

d’hivern, al mar.

ADOLF ALMATÓ. PROMOCIÓ 1954.

Què és el que més l’enamora del

mar?

El primer contacte que vaig

tenir amb el mar va ser amb deu

anys. El meu oncle tenia una

finca d’estiueig a Colera, a la

Costa Brava, on el meu germà

i jo vam tenir la sort de passar

alguns estius. El meu oncle era un

pescador furiós i ens passàvem els

dies pescant amb canya, en barca...

Allà vaig aprendre a caminar

descalç per les roques, una cosa que

m’encanta i que faig sempre que

puc, a pescar, a nedar... I des de

llavors no he deixat mai de sentir

aquesta passió pel mar. Fins i tot

vaig arribar a fer un curs de vela al

Club de Natació de Barcelona, del

qual sóc soci des del 7 de juliol del

1960.

Deu ser un dels socis més antics,

doncs.

Segur! Em vaig apuntar al club

per aprendre a tirar-me a l’aigua

de cap, amb uns amics que vaig

fer mentre era professor de

física i química en una escola de

Barcelona. Des de llavors, fa més

de 54 anys, he vist l’evolució del

club, que de ser un club únicament

dirigit a homes, ara s’ha convertit

en un club amb un ambient molt

cordial, on els caps de setmana

vénen moltes famílies amb els

infants a desconnectar del bullici

de la ciutat i a passar una bona

estona a l’aigua. El Club ha suposat

una part important de la meva

vida.

Quina és la seva relació actual

amb el Club?

Hi vinc sempre que puc; sobretot,

d’ençà que estem jubilats. Tant

la meva dona, la Rosa, com jo

venim assíduament, abans de

dinar, a fer una mica de natació.

Normalment, venim caminant des

de la plaça Tetuan, i així caminem

mitja horeta. Després dinem i la

tarda la dediquem a cultivar-nos

culturalment, anant al teatre,

Auditori, a conferencies de l’

Ateneu Barcelonés, a sessions

de poesía… A la vida no s’ha de

parar mai. No he conegut mai

l’avorriment i no entenc la gent

que no sap com omplir el temps

lliure.

Tinc entès que durant uns anys va

substituir el mar per la muntanya.

Quan estava cursant tercer a l’IQS,

coincidint amb la mort de la meva