Background Image
Previous Page  36-37 / 48 Next Page
Information
Show Menu
Previous Page 36-37 / 48 Next Page
Page Background

36

37

AIQS

News

71

AIQS

News

71

A fons

A fondo

In depth

Quan n’era alumne, a la temuda assignatura

de química física, tots coneixíem la capacitat

d’indignació del Dr. Condal davant d’un disbarat

o un error científic.

Al curs 1960-1961, havia arribat a l’IQS el primer

cromatògraf de gasos, que vam posar en marxa,

en un parell de setmanes, el Dr. Condal i jo, com

a ajudant i doctorand (fig. 2). Molt possiblement,

aquell aparell, ara al Museu de l’IQS, va ser el

primer cromatògraf d’ús general que hi va haver

a Espanya: era el Perkin Elmer 116 E.

A finals del 1961, uns tècnics de l’empresa Butano

SA van venir a visitar el Dr. Condal per gestionar

si l’Institut Químic de Sarrià podria analitzar el

gas butà per mitjà de la cromatografia de gasos,

tècnica analítica recent i poc coneguda, llavors.

Cal recordar que l’any 1957 es va crear l’empresa

Butano SA; i a l’inici dels anys seixanta, les

bombones de gas butà eren part del mobiliari de

la majoria de llars del nostre país. El butà, ara

denominat GLP, va esdevenir el combustible més

comú en cuines, estufes i calefactors d’aigua.

El meu director de tesi em va invitar a participar

en la reunió amb els tècnics que acabaven

d’arribar de Madrid. Immediatament ens vam

adonar que l’únic criteri per saber si el GLP era

majoritàriament butà o propà era la mesura de la

pressió en envasar les bombones a la temperatura

ambient. Si la pressió era d’entre 2 i 3 bars, el

component majoritari era considerat butà, i si la

pressió que mesuraven estava compresa entre 6

i 7 bars, la fracció es considerava propà. Criteri

molt elemental, però coherent amb les dades de

pressió de vapor d’aquests hidrocarburs.

El Dr. Condal va explicar que la cromatografia

de gasos permetia la separació i la determinació

quantitativa dels hidrocarburs que constituïen la

barrejadelGLPcontinguta lesbombones.Recordo

que, tot preparant aquesta reunió, vamarribar a la

conclusió que el laboratori en el qual treballàvem

disposava dels mitjans per resoldre el problema

d’analitzar el gas butà. Afortunadament, en la

compra del cromatògraf s’havien inclòs diverses

columnes

, i una era reblerta de sílice, per fer

cromatografia gas-sòlid. Per tant, es va decidir

que en l’incipient laboratori, que llavors es deia

Métodos Instrumentales de Análisis

, analitzaríem el

gas contingut a les bombones de butà o propà.

No obstant això, quan ja havíem arribat a l’acord

fonamental, que comprenia també el preu

proposat per part de l’IQS, el senyor Condal va

fer una pregunta als tècnics de Butano SA.

Què volen que s’analitzi, la fase líquida o la fase

vapor del contingut de la bombona que conté la

mostra que s’ha d’analitzar?

La resposta va ser desconcertant. Ens van dir:

Vostès agitin bé la bombona i tant li fa que

prenguin mostra del líquid o del vapor: si l’han

remenat bé, una o l’altra tindran la mateixa

composició.

Immediatament, la llei de Raoult em va aparèixer

al cervell i al mateix temps vaig percebre la

congestió al rostre del senyor Condal, que

contenia la coneguda indignació del meu i nostre

professor davant del disbarat. Es va considerar

inoportú, en aquell moment i situació, fer una

classe sobre la llei de Raoult, i el Dr. Condal

va decidir convèncer-los de l’error fent un

experiment.

Vam fer servir una petita bombona de butà,

d’aquelles blaves de càmping, i vam prendre

mostres del gas que sortia a mesura

que s’anava buidant. Es van fer més

de vint anàlisis. A les primeres,

sortia prop d’un 28% de propà, el

component més volàtil, i en les

darreres mostres el contingut de

propà havia baixat fins al 14%. La

resta corresponia a butà, butans

ramificats i petites quantitats d’età i

pentans.

Evidentment, en la segona visita,

a aquells tècnic no els va caldre

la lliçó sobre equilibri líquid

vapor de les mescles binàries, i

van quedar convençuts que calia

prendre una mostra del líquid com a

representativa del contingut de cada

bombona.

Com

a

bon

doctorand,

em

corresponia a mi la tasca de prendre

mostra de les bombones de butà i

propà que l’empresa corresponent

enviava a l’IQS per ser analitzades.

Puc assegurar que aquesta part

important del mètode analític era

francament incòmoda.

Calia posar la bombona en la posició

correcta perquè la mostra que en

sortia fos de la fase líquida. Aquest

líquid entrava en un globus que

s’inflava en vaporitzar-se. Aquesta

operació, per seguretat, no es podia

fer al laboratori. Les bombones que

calia analitzar arribaven en grups

de quatre o sis, les petites eren de

12 quilos i les grans de 24, i aquestes

darreres presentaven dificultats per

posar-les de manera horitzontal per

treure’n la mostra correctament.

Al laboratori, fèiem passar el gas

contingut al globus per l’introductor

de mostres gasoses del cromatògraf

i es posava en marxa el procés

cromatogràfic, que es realitzava a

60 ºC.

A la part superior de la figura 1, hi ha

el cromatograma d’una mostra de

gas butà. De dreta a esquerra, corre

el temps d’elució. El primer pic o

senyal és l’aire, que inevitablement

s’agafava en prendre la mostra; el

segon pic correspon a una petita

quantitat de metà; el tercer és d’etè;

el quart pic, ja important, és propà;

segueixen els majoritaris: l’isobutà

és el primer i el butà el segon. Aquests

dos isòmers estan parcialment

solapats al cromatograma.

Quan ja havia passat el temps per

comprovar que darrere del pic de

butà no sortia cap altre senyal,

jo rebobinava enrere el paper

registrador, desplaçava el senyal de

fons i seguia el registre, a velocitat

més lenta, per captar els pics o els

senyalsminoritaris dels hidrocarburs

de quatre o cinc àtoms de carboni.

Calia estalviar el paper registrador,

era car i, el més important, era

d’importació!

A la part inferior de la figura 1, es

pot veure el registre d’una mostra

especialment

interessant

que

explica per què Butano SA estava tan

preocupada per aquestes anàlisis.

Darrere del pic del butà, es veu un

senyal o un pic que distorsiona la cua

de butà i que correspon al propè o

propilè.

No interessava malvendre el propilè

per cremar, sinó destinar-lo a la

fabricació de polímers, entre ells,

el polipropilè. D’altra banda, tots

recordem la introducció al mercat

de les estufes o els calefactors

catalítics, que molt van influir a

millorar el confort de les nostres

llars, aquells anys. Com tots sabem,

no és tan fàcil cremar bé el GLP o

qualsevol combustible, sempre cal

tenir present el risc de producció de

monòxid de carboni (CO), que, en

una concentració d’un 1/1.000, en

l’atmosfera d’un recinte tancat, pot

sermortal. Tots recordemi lamentem

casos d’intoxicació amb CO.

Les estufes o els calefactors catalítics

donen la màxima garantia respecte a

la pràcticament nul·la producció de

monòxid de carboni, sempre i quan el

catalitzador funcioni correctament.

La presència de propilè en el gas

combustible pot donar lloc a la

seva polimerització, afavorida pel

catalitzador, però amb la consegüent

desactivació d’aquest, tot generant

un seriós risc que es produeixi CO i

greus intoxicacions per monòxid de

carboni.

Espero,

benvolguts

companys,

que trobeu algun sentit al títol que

he triat per a aquest escrit, que

arriba a les darreres línies. Sí, ha

passat mig segle des de l’inici de

les anàlisis del GLP de les familiars

bombones que es veien a la majoria

de balcons de Barcelona. També

han passat cinquanta anys des que

jo, després de fer els càlculs que

permetia el cromatograma, obtenia

la composició quantitativa del gas

liquat de les bombones analitzades.

Amb aquestes dades, el Dr. Condal

calculava el poder calorífic de la

mostra, amb l’ajut d’una màquina

de calcular electromecànica que feia

molt de soroll i tenia un

acumulador

de dades

: sí,

una memòria

que tots

utilitzàvemamb respecte i veneració.

Aquesta calculadora la va aconseguir

el P. Miquel Montagut.

Des de l’arxiu del record

(amb butà o

sense), veig els laboratoris actuals,

descendents del

meu

, on vaig fer la

tesi i analitzava les mostres de butà:

la diferència és quasi galàctica. De la

tímida entrada de l’electrònica als

laboratoris d’anàlisi d’aquells any,

hem passat al tot digital. No obstant

això, la física i la química són la

base de tot, si bé el canvi radical el

trobem en les eines, els instruments,

especialment en els de càlcul i en la

gestió de la informació. Recordo que

quan vaig iniciar els estudis a l’IQS,

l’ús intens de la taula de logaritmes i

de la regla de càlcul emva condemnar

a portar ulleres. Ara veig els alumnes

treballant amb el portàtil i em

pregunto: aquest jovent se’n sortiria,

d’utilitzar i obtenir els resultats

d’una funció exponencial amb l’ajut,

tan sols, d’una taula de logaritmes?

Tant de bo que la resposta sigui: sí.

Miquel Gassiot

Promoció 1959

Fig.2