Previous Page  37 / 56 Next Page
Information
Show Menu
Previous Page 37 / 56 Next Page
Page Background

37

AIQS

News

72

Opinió personal

Opinión personal

Personal opinion

el Testimoni fidel.

Una fidelitat, doncs, a prova

d’amenaces, a prova de temps i

circumstàncies, a prova de silencis

còmplices de l’àmbit eclesiàstic o

de l’àmbit polític, amb el risc que

això comporta i que tant Romero

com Casaldàliga han viscut en carn

pròpia de maneres diverses, però

molt properes.

Quina por que ens fa, a una bona part

de l’aparell eclesiàstic, el fet de “ser

molestos” als poders constituïts! I

quin regal per a tothom el del papa

Francesc, que ens recorda sovint

aquest crit de l’evangeli que ens

arriba de la veu de Romero!

4. Unes lliçons de vida personal-

comunitària-eclesial de Mons.

Romero:

Ens recordava el bisbe Pere -amb

motiu del Jubileu del 2000 i el vintè

aniversari del martiri de Romero–:

“Celebrar els vint anys del bisbe Óscar

Arnulfo Romero, màrtir en plena

eucaristia, el 24 de març del 1980 al

Salvador, ha de comportar assumir

l’herència de Romero, les causes per

les quals ell va donar la vida. La seva

conversió als pobres. Aquell Jubileu de

tres anys definitius que segellà amb la

seva sang.

Les seves actituds d’escoltar,

d’acollida, de profecia, d’esperança, la

seva forma tan ubicadament fidel i tan

políticament conseqüent de ser pastor.

EI poble, estimat, buscat, assumit

pastoralment, en les seves angoixes i

en les seves reivindicacions, el va fer

sant. I sant el declara des de la seva

mort-martiri i el venerà com a sant

sobretot a la catedral-catacumba de

San Salvador. EI veritable procés de

canonització del bon Pastor Romero

ha de ser el procés de l’assimilació de

les seves causes i actituds

.”

(Cfr.

2.000

anys de Jesús, 20 anys de Romero

, a

Cartes marcades

, Barcelona 2007. Ed.

Claret, p. 283).

Mirem-nos atentament aquestes

paraules de Pere Casaldàliga:

“EI veritable procés de canonització del

bon Pastor Romero ha de ser el procés

de l’assimilació de les seves causes i

actituds”:

Aquesta és la proposta del bisbe

Pere en aquest text escrit als inicis

de l’any 2000, a vint anys del martiri

de Romero i a quinze anys de la

culminació del procés promogut pel

papa Francesc de beatificació de sant

Romero d’Amèrica, ja àmpliament

canonitzat

per

les

immenses

majories empobrides del Salvador, i

reconegut com a sant des de fa anys

per altres esglésies cristianes.

“El poble estimat, buscat, assumit

pastoralment, en les seves angoixes i

les seves reivindicacions, el va fer sant”:

“El poble estimat, buscat, assumit

pastoralment”: Pere Casaldàliga

sap exactament què vol dir això

perquè ell ho ha viscut i ho continua

vivint igualment dia a dia durant

tants anys. Saber –siguem bisbes,

capellans, religiosos/es o el que

siguem– que no som especials,

escollits, distants, per sobre,

llunyans. Em fa molta gràcia i també

molta pena aquella expressió que

es fa servir relativament sovint en

cercles eclesiàstics: “els allunyats”.

Qui són els allunyats? No caldria que

ens preguntéssimmés aviat qui som

els allunyats, i per què els sentim

tan lluny i ens sentim tan lluny ? La

feliç expressió del papa Francesc ens

ho recorda: els bisbes, els mossens,

els religiosos i religioses, hem de fer

flaire d’ovella, flaire de poble, flaire

de gent senzilla.

Estimar el poble, buscar el poble,

assumir el poble: en un article escrit

fa pocs dies des del Casal Claret de

Vic per al butlletí de les festes del

nostre barri, dèiem: “Nosaltres

no creiem en un Vic format per

ciutadans/nes de primera, segona i

tercera classe”; i això a Vic tothom

sap què vol dir. Estar a peu de

carrer, estar a plaça, aquell parlar

dia a dia, compartint cent mil

petites grans històries de cada dia.

Experimentar que som un de sol

existencialment,

espiritualment,

socialment, eclesialment. I sentir

que la saba i la força de vida,

esperant pacientment i lluitant, que

viuen aquestes persones senzilles,

sovint colpejades per la vida i la

injustícia, omple de sentit i vigor el

nostre camí i el nostre servei.

Pere Casaldàliga escrivia al seu

diari, el 29 d’octubre del 1983, tot

recordant unes paraules de René

Voillaume:

“Escriu

Voillaume:

“Natzaret no és una realitat fàcil de ser

viscuda. Perquè no és senzill compartir

la vida dels homes. I el simple fet d’estar

amagat no té valor en si… Natzaret

conté l’ebullició d’un ferment impacient

per fondre’s i aixecar la massa humana.

Natzaret ha de fer madurar una tal

adhesió al servei del Regne i un tal desig

de baptisme de la creu que ‘estiguem

disposats a tot’, en el sentit més total de

la paraula, per a l’arribada del Regne,

a mesura que ens ho vagi manifestant

Jesús”

.I es pregunta tot seguit:“Com

ser ferment sense violentar la

cultura, la llibertat, el ritme històric

de cada persona, de cada poble?”.

“El poble… assumit pastoralment,

en les seves angoixes i les seves

reivindicacions”.