Previous Page  38 / 56 Next Page
Information
Show Menu
Previous Page 38 / 56 Next Page
Page Background

38

AIQS

News

72

Assumir pastoralment en les seves

angoixes i les seves reivindicacions

el poble estimat demana una atenció

i una proximitat a aquest poble que

veritablement es veu poc en la nostra

església d’Occident. Més aviat la

impressió és que tenimpor, por de la

gent, por del poble, por d’implicar-

nos, por d’estimar-los amb el que

implica aquesta opció. I sabem que

la por no és fruit de l’Esperit, que

és paralitzadora, que encadena la

llibertat de pensar, de fer, de pregar

des del més profund. Compartir dia

a dia les angoixes…, i compartir

també les reivindicacions del

poble: aquestes reivindicacions que

comencen pel respecte essencial a la

dignitat de tots i totes…Són paraules

del papa Francesc:

“Qualsevol

comunitat d’Església, en la mesura en

què pretengui subsistir tranquil·lament,

sense ocupar-se creativament i cooperar

amb eficiència perquè els pobres visquin

amb dignitat i per incloure tothom,

també correrà el risc de la dissolució,

encara que parli de temes socials o

critiqui els governs. Fàcilment acabarà

sumida en la mundanitat espiritual,

dissimulada en pràctiques religioses,

amb reunions infecundes o amb

discursos buits”

(

La Joia de l’Evangeli

,

núm. 207). Se’ns indica un camí

pasqual des de la paralització de la

por i la falsa seguretat cap a la Joia

de l’Evangeli.

Ben al contrari, a Mons. Romero,

aquest poble estimat i buscat “el

va fersant”: perquè l’amor i el

respecte pels pobres, perseguits,

torturats,

assassinats,

porta

Romero a una infinitat de constants

i petits grans gestos de cada dia

–d’acompanyar, de consolar, de

denunciar, de col·laborar amb

famílies i comunitats, d’obrir espais

d’acollida…–. Amb uns camins de

generositat, de servei, de claredat i

valentia en ladenúncia, de referència

constant a l’Evangeli, a la mort i

resurrecció, a la doctrina social de

l’Església, que transformen tota la

seva vida en una vida santa, en vida

totalment donada, en generositat

total fins al martiri. I per aquí deu

anar la invitació que ens fa aquesta

beatificació de sant Romero que

hem celebrat aquest maig del 2015:

a recordar-nos algunes senyes de

la nostra identitat eclesial que amb

tanta facilitat perdem de vista.

“I (aquest poble) el declara sant des de

la seva mort-martiri i el declara sant

sobretot a la catedral-catacumba de

San Salvador”.

De fet, el bisbe Romero ha estat

proclamat sant des de fa 35 anys a

la majoria de places del Salvador,

de l’Amèrica Central i de l’Amèrica

Llatina, en llurs barris pobres i

en llurs

faveles

i en llurs petites

comunitats de base, i en tantes

comunitats cristianes i humanes de

la Terra.

Però la catedral de San Salvador, que

ha estat durant tants anys, davant de

la repressió, catacumba, refugi, lloc

d’aliment de la fe i la lluita al servei

del Regne, i que ha estat realment

una catedral del poble, perquè hi

ha sant Romero del poble, és un

lloc especialment sagramental: del

testimoni fidel unit, en la mort i la

resurrecció al testimoni fidel.

És bo de recordar-ho i celebrar-

ho ara, quan sentim algunes veus

interessades a fer desaparèixer

la

conflictivitat

del germà bisbe

Romero. Davant d’una certa església

temorosa i aferrada al poder; davant

d’un imperi i llurs còmplices que

el va assassinar -a ell i a tants

milers de màrtirs salvadorenys,

centreamericans, llatinoamericans-

i que ara diu que era una bona

persona per a Amèrica…; davant de

totes les nostres pors i covardies.

Gràcies, sant Romero d’Amèrica!

Conclusió

Hem

celebrat

joiosament

la

beatificació d’aquest sant. Amb

moltes persones que d’arreu es

van apropar a l’espai on el poble

havia estat balejat per la Guàrdia

Nacional una vegada i una altra, que

Romero havia trepitjat i des d’on

havia denunciat i anunciat amb

veu serena i ferma. Que aquest gest

eclesial no sigui un voler fer perdre

vigor a la veu profèticament santa

de Romero que es feia veu del poble.

Sinó que sigui altaveu de les causes

de Romero, de les causes dels pobles

pobres i injustament oprimits, de la

Causa del Regne de Déu.

Que mantinguem Mons. Romero

-com ens recorda Jon Sobrino, tot

parlant de la dimensió martirial

de l’experiència espiritual de Pere

Casaldàliga– i que mantinguem tots

aquests màrtirs al servei del Regne

en el lloc que els correspon:

• Mirant-lo(s) amb una mirada

neta per respecte al lliurament de

llur vida.

• Situant-lo(s) bé a la terra: al

costat dels pobres i les víctimes.

• Situant-lo(s) bé en el cel: al

costat de Jesús de Natzaret, tal

com ell va ser i va actuar.

• Situant-lo(s) bé entre nosaltres:

comamodels i coma intercessors.

(Cfr. AA.VV. Pedro Casaldáliga. p.

124ss. A l’article de Jon Sobrino

La

causa de los Mártires

, pàg. 119-137.

Ed. Nueva Utopía. Madrid 2008).

Acabem recuperant, un cop més, el

poema-pregària-manifest del bisbe