Table of Contents Table of Contents
Previous Page  13 / 48 Next Page
Information
Show Menu
Previous Page 13 / 48 Next Page
Page Background

13

AIQS

News

73

Flaixos

Flashes

News in Brief

IQS-1969) i Francesc Gusi (promoció IQS-1968).

Ferran Durán va compartir l’emocionant vivència d’un

jove de dinou anys que “se sentia part de la història

i que pensava que amb aquell tancament acabarien

amb el règim de Franco”. Va explicar que, al seu parer,

una conseqüència important dels fets va ser que els

estudiants de l’únic centre universitari privat català en

aquell moment van connectar i es van integrar amb tot

el moviment estudiantil català. Així mateix, va evocar el

famós concert de Raimon, uns mesos després del mateix

any 1966, al campus de l’IQS, on es van aplegar quatre

o cinc milers d’estudiants en un ambient -després de la

repressió patida- de gran confraternitat i mobilització

política.

Per la seva banda, Francesc Gusi va recordar que els qui

es van tancar al convent hi van anar com a delegats, en

representació de tots els estudiants, i no a títol individual.

Gusi va valorar que el director de l’IQS d’aquell moment,

el pare Ferrer Pi, sempre va respectar la decisió dels

estudiants davant dels seus pares. Gusi va esmentar, però,

que l’any 1998, amb motiu de l’atorgament de la medalla

de l’AIQS, el pare Ferrer Pi va dir textualment: “De otras

cosas prefiero olvidarme. Me refiero a las tensiones que

nos tocó vivir, típicas de los centros universitarios en aquel

entonces, y que en Barcelona se agudizaron hacia la mitad

de los años 60, debido a un gobernador poco comprensivo

y a unas autoridades poco celosas de la autonomía

universitaria. Suerte que, entre otros, pude contar con

dos excelentes amigos: Joaquín Buxó, presidente de la

Diputación y primer presidente de nuestro Patronato, y

Manuel Lora Tamayo, ministro de Educación”. Finalment,

Gusi també va rememorar, emocionat, la solidaritat que

van manifestar-li els seus companys -una vegada acabat

el tancament-, fins i tot d’aquells que podien no estar

d’acord amb les vivències viscudes.

L’últim dels invitats a l’acte va ser el qui era provincial

dels Caputxins aquell març del 1966, el pare Joan Botam.

Va explicar que els fets van ser decisius i van suposar

un punt d’inflexió en l’actitud de molts representants

de l’Església respecte de la dictadura vigent. Va dir

textualment que “sabíem que era el que havíem de fer

en aquell moment, quan vam decidir que totes aquelles

persones presents al convent eren els nostres hostes,

i així ho vam transmetre a la policia”. El pare Botam va

destacar tant l’extraordinària convivència d’aquells dies

entre germans, estudiants, homes, dones, professors i

intel·lectuals com la transversalitat de l’Assemblea, per

sobre d’ideologies o corrents de pensament. Va cloure la

seva intervenció animant a “mirar la Caputxinada com

una llum que pot il·luminar els nostres dies”.

L’acte de commemoració es va acabar amb la lectura d’uns

poemes de Salvador Espriu, de José Agustín Goytisolo i de

Joan Oliver (Pere Quart) a càrrec del poeta i enginyer Joan

Noves (promoció IQS-1968).