Table of Contents Table of Contents
Previous Page  37 / 52 Next Page
Information
Show Menu
Previous Page 37 / 52 Next Page
Page Background

37

AIQS

News

74

Opinió personal

Opinión personal

Personal opinion

Fernando Cardenal, sj

Alguns em devien sentir dir, antany: si hagués de

canonitzar algun viu, seria Fernando Cardenal. Home

senzill, directe, net i compromès. Un dels cognoms

més senyorials de Nicaragua. A les seves memòries

explica que, estant a l’Equador, on havia anat a estudiar

humanitats, va topar directament amb la pobresa i va

prometre dedicar tota la vida al servei dels pobres.

Aquesta promesa es va activar lluitant contra la dictadura

de Somoza, mobilitzant la generositat de molts joves

(alguns dels quals van donar la vida, i no mereixen ni

ser oblidats ni que la seva lluita fos traïda més tard pel

sandinisme).

Després de la caiguda de Somoza i el triomf del Front

Sandinista, va ser nomenat ministre d’Educació (el

seu germà Ernesto, el poeta, era ministre de Cultura),

i va engegar la famosa croada d’alfabetització, cap al

1980. Vaig coincidir, aquells dies, amb alguns joves

alfabetitzadors als poblats del nord de Nicaragua

(a Ocotal i Estelí). Vaig veure en Fernando tibant,

esgotat, amb maldecaps, perquè els exsomocistes (que

després quallarien en la tristament cèlebre Contra,

subvencionada pel govern de R. Reagan) feien incursions

i van assassinar alguns d’aquells nois. El recordo en

una eucaristia comunitària (a Boscos de Altamira 14)

demanant “que els nostres bisbes siguin una mica més

evangèlics”. En cinc mesos, Nicaragua va passar de més

del 50% d’analfabets a menys del 13%. Em pregunto avui

què deu quedar de tot allò.

Després va venir el conflicte

amb el Vaticà: Joan Pau II

va imposar al general dels

jesuïtes

que

Fernando

havia

de

deixar

la

Companyia de Jesús o

havia de deixar de ser

ministre en un govern

comunista. I la decisió

final de Fernando: “Si

m’he d’equivocar,

prefereixo equivocar-me amb els pobres, perquè serà

una manera indirecta d’encertar”.

Va ser expulsat de l’orde, però va aconseguir permís del

general per continuar vivint en una comunitat jesuítica,

amb aquest hàbil argument que em va explicar ell mateix

amb una deliciosa ironia imperceptible: com a ministre

tindré casa pròpia, però m’agradaria continuar donant

testimoniatge de Crist amb el meu celibat, i sé que si

visc sol en una casa bona, tindré moltes temptacions…

L’últim desengany va ser la corrupció del Front

Sandinista després de perdre les eleccions el 1990, amb

la pinyata i el repartiment de propietats abans de deixar

el govern. En Fernando va abandonar el Front, es va

enemistar amb Daniel Ortega i va demanar… tornar a

entrar a la Companyia. Va fer el noviciat al Salvador, on

va tenir de mestre el jesuïta català Rafa Sivatte. Després

va passar a portar a Nicaragua l’organització Fe i Alegria,

dedicada a l’escolarització popular i la promoció social a

tota l’Amèrica Llatina. Les paraules que va pronunciar

el dia de la seva nova incorporació definitiva a l’orde

eren d’una serenitat, d’un amor a la Companyia i d’una

absència de rancúnia que recordo que les vaig llegir

diverses vegades, i em van suggerir corregir la lletra de

la cançó de Mejía Godoy: “Ay, Nicaragua, Nicaragüita,

la flor más linda de mi querer, abonada con la bendita

vida de Cardenal… Porque ahora que estás sufriendo,

Nicaragüita, él te quiere mucho más”.

(n.b. A Google i a YouTube es pot trobar un petit vídeo

de set minuts fet amb fotografies de tota la vida d’en

Fernando).

Fernando Cardenal, 1934 - 2015 (jesuïta, educador

i ministre del govern sandinista)

José Ignacio González Faus,

sj València, 1933, professor emèrit a

la Facultat de Teologia de Catalunya i

en diversos llocs de l’Amèrica Llatina.

Pràcticament, el meu primer llibre va ser

La

Humanidad Nueva. Ensayo de Cristología

(del

qual acaba de sortir una desena edició).

I l’últim:

Utopía y espiritualidad.