Previous Page  32 / 40 Next Page
Information
Show Menu
Previous Page 32 / 40 Next Page
Page Background

32

AIQS

News

75

Xerrada d’un enginyer químic... que no pensa parlar de química

Pròleg:

El passat 25 de novembre de

2016, la meva Promoció IQS 1956 va

ser convidada al sopar que la AIQS

organitza cada any als quals van

finalitzar els seus estudis fa 12, 25,

40, 50 i 60 anys! Així, nosaltres, els de

la Promoció 1956, érem els més vells

i ens van obsequiar amb un magnífic

aperitiu i un exquisit sopar.

L’encarregat d’agrair tan emotiu acte

va ser —com sempre— el nostre

company Juan Verdura, qui, per un

trist motiu, no es va veure amb ànim

per assistir a l’esdeveniment i em va

demanar si podia substituir-lo. Sense

dubtar un moment, vaig acceptar.

Una vegada en fred, em vaig adonar

d’en quin embolic m’havia ficat, ja

que, encara que sempre m’ha agradat

escoltar, poques vegades he fet

d’orador. Per això, quan en finalitzar

l’acte la Lidia em va demanar que

li gravés la meva xerrada, li vaig

respondre que no era possible, ja que

el que havia fet havia estat improvisar

sobre lamarxa—encaraqueper evitar

distraccions m’havia preparat una

xuleta de les d’abans. Com disposava

de poc temps per expressar-me,

abans de començar vaig intentar fer

entendre als oients que el que anaven

a sentir no seria més que el cim d’un

iceberg, desenvolupat més amb el cor

que amb la ment.

Ara, amb tot, vaig a intentar escriure

el que vaig dir aquella nit, que para mi

s’ha convertit en inoblidable —coses

de l’edat, suposo.

Per què em vaig decidir per l’IQS?

En realitat, des de petit, la meva

inclinació va ser la medicina, però,

a mesura que acabava el batxillerat,

em vaig adonar que seria incapaç

de superar la trajectòria traçada pel

meu germà gran que, per desgràcia,

es va anar a baix a causa de la seva

defunció prematura als 19 anys, ja

en primer de medicina. Jo encara no

havia complert els 6.

Buscant opcions i poc abans del

meu “examen d’estat”, ja m’havia

decidit per l’IQS, principalment

perquè ingressar amb numeros

clausus m’assegurava unes aules

no massificades (on no seria un

nombre) i, sobretot, uns sistemes

d’ensenyament

veritablement

superiors als de l’Espanya dels 50.

I aquí va venir el meu primer gran

disgust: vaig acabar el batxillerat en

la primavera de 1951 i, en poc més de

dos mesos, vaig intentar assimilar el

que uns altres havien fet en gairebé

12.

La llista tancada em va jugar una

mala passada i al setembre no

vaig passar l’eliminatòria per cinc

places, per la qual cosa vaig haver de

realitzar el curs sencer per ingressar

amb bon número el setembre del

52. Amb el temps, vaig pensar que

el disgust inicial m’havia propiciat

un curs d’ingrés molt més tranquil

i uns coneixements més profunds,

en obtenir una bona qualificació

que va suposar que els meus quatre

cursos següents anessin molt més

suportables.

Aquí deixo de parlar dels meus

estudis i paso a considerar que els

meus professors de llavors em van

portar a obtenir bones qualificacions

en els cursos següents, i en obtenir

un excel·lent en el projecte de

finalització de carrera que vaig

dissenyar al costat del meu bon amic

Quico Rovira Escorsa.

El meu iceberg té tres cims:

Dr. RIBOSA, Prof. MASALLES I PARE

MONTAGUT.